6/10/09

Lliçó inaugural del curs acadèmic 2009-2010 a la Universitat de Lleida a càrrec de la professora Margarita Salas


Rector Magnífic, excel·lentíssimes i il·lustríssimes autoritats, claustre de doctors, senyores i senyors:

És per a mi un honor i un plaer participar en l'acte d'obertura de curs d'aquesta universitat per impartir la lliçó inaugural del curs acadèmic 2009/10. Per això, el meu més profund agraïment al rector per la seua invitació.

La meua conferència tractarà sobre dona i ciència.

Per començar, voldria ressaltar el fet que hi ha hagut dones científiques que ja han destacat en l'antiguitat. La més coneguda és Hipàcia d'Alexandria (370-415 aC), primera dona científica de la qual es coneix amb detall l'obra. La seua formació inicial la va rebre del seu pare, un conegut astrònom i matemàtic de l’època.


Després d'estudiar a Atenes i a Itàlia, Hipàcia va tornar a Alexandria, on va ocupar un lloc en l'Acadèmia neoplatònica. Hipàcia va ser una científica polifacètica, que va conrear la física, la química, la mecànica i la medicina, encara que va destacar fonamentalment en les matemàtiques i l’astronomia. Fins a nosaltres ha arribat el testimoni de les seues obres principals: entre d’altres, tretze volums de comentaris a l'Aritmètica de Diofant i el Corpus Astronòmic, taules sobre els moviments dels cossos celestes.

Ja passant a l'edat mitjana, destaca Hildegarda de Bingen (1098-1179), abadessa d’un convent benedictí. Entre les seues obres en el camp científic destaquen el Liber Scivias, que inclou la seua primera cosmologia completa, i l'enciclopèdia d'història natural titulada Physica.

D'acord amb els historiadors, l'establiment de les acadèmies constitueix l’origen de la ciència moderna. Les principals acadèmies europees es funden en el segle XVII: l’any 1662, la Royal Society de Londres; al 1666, l'Académie Royale des Sciences de París; al 1700, la Societas Regia Scientiarum de Berlín. A finals del segle XVIII hi havia a Europa un nombre considerable d'acadèmies, que eren institucions vinculades a les universitats. Però a mesura que el prestigi de les acadèmies augmentava, les dones n’eren excloses. Així, la Reial Acadèmia de les Ciències de França va impedir que les dones hi entressin com a membres numeràries. Encara que la Royal Society de Londres tingués uns estatuts més oberts, no va admetre cap dona fins a 1945.

Es coneixen casos de dones que van poder publicar els seus treballs en algunes acadèmies o que van ser reconegudes d'alguna manera per aquestes. Així, Gabrielle-Émilie de Châtelet (1706-1749), una de les primeres persones que va popularitzar la física de Newton, va poder publicar al 1738 el seu treball sobre la propagació del foc en les Actes de la Reial Acadèmia de les Ciències de París. En un escrit que va dirigir a Frederic de Prússia deia: "Jutgeu-me pels meus propis mèrits o per la seua manca, però no em considereu com un mer apèndix d'aquest gran general o d'aquell rebatejat estudiós, de tal estrella que resplendeix en la cort de França o de tal autor famós. Sóc jo mateixa una persona completa, responsable solament davant meu per tot el que sóc, tot el que dic, tot el que faig", i acaba: "així, doncs, quan sumo el total de les meues gràcies, confesso que no sóc inferior a ningú".

Al segle XX les dones confirmen el seu paper en el món de la recerca científica i en els altres camps de la vida social, encara que persisteixin un gran nombre de prejudicis i obstacles. Els noms de les científiques notables que han contribuït al desenvolupament científic ja no són ignorats i callats, com ho demostren les nombroses científiques contemporànies, entre les quals es poden destacar les dones, desgraciadament encara poques, que han obtingut el premi Nobel en alguna branca de les ciències.

La primera d'aquestes dones notables és Maria Skłodowska, coneguda universalment com Marie Curie. Nascuda a Polònia l’any 1867, va marxar a París al 1891, on es va llicenciar en Ciències Físiques i en Matemàtiques, i es va casar amb el físic Pierre Curie. Després de tenir la seua primera filla, Irene, Marie Curie va decidir fer la tesi doctoral, una cosa insòlita per a una dona en aquella època, per estudiar les radiacions que desprenien les sals d'urani. Posteriorment, en col·laboració amb el seu marit,va descobrir un nou element, molt més actiu que l'urani, el qual, els Curie, van denominar poloni. Aquest descobriment el van comunicar a l'Acadèmia de les Ciències de França i van utilitzar per primera vegada la paraula radioactiu per descriure el comportament d'aquestes substàncies. Poc després van descobrir un nou element, que van anomenar radi. Al 1903 els va arribar el reconeixement científic, quan els va ser concedit el premi Nobel pel descobriment del poloni i del radi. El Nobel li va valer a Pierre la creació, al 1904, d'una càtedra específica per a ell, amb un laboratori que portava Marie. Al 1905 Pierre va ingressar a l'Acadèmia de les Ciències de França, però va morir un any després en un tràgic accident. Marie va succeir el seu marit en la càtedra, i es va convertir en la primera dona de França que accedia a l'ensenyament superior. Al 1911 rebia el premi Nobel de Química, i per primera vegada una persona obtenia el premi Nobel dos camins. Al 1931 li va ser concedida la medalla d'or de França. L’any 1934 Marie Curie moria de leucèmia als 67 anys. Un any després la seua filla Irene, casada amb el també físic Frederic Joliot, obtindria, junt amb el seu marit, el premi Nobel de Física per les seues investigacions sobre la producció artificial d'elements radioactius.


Un altre cas de científica exemplar és el de Barbara McClintock (1902-1992). McClintock va iniciar els seus estudis a la Universitat Cornell l’any 1919, i es va doctorar al 1927 en el Departament de Genètica, on no va ser admesa d'una manera oficial, ja que no estava prevista l'admissió de dones. En aquells temps la genètica era unaciència feta pels homes. Són els moments inicials dels estudis genètics sobre el panís, i Barbara McClintock troba feina com a ajudant de laboratori d'un professor que portava dos anys intentant tenyir els cromosomes d'aquesta planta. Barbara McClintock resol el problema en tres dies, atreviment que va motivar el seu acomiadament. Finalment, aconsegueix col·locar-se als laboratoris Cold Spring Harbor (a l'estat de Nova York), és elegida al 1944 membre de l 'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, al 1945

ocupa el càrrec de presidenta de la Genetic Society of America i al 1983, pel descobriment de la transposició genètica –els popularment anomenats gens saltadors–, aconsegueix als seus 81 anys un tardà però merescut premi Nobel de Medicina.

Unes altres nou científiques aconsegueixen el premi Nobel de Física, Química o Medicina. D’aquestes voldria destacar Rita Levi Montalcini, que va descobrir el factor de creixement neurològic, cosa que li va valer el premi Nobel de Medicina de 1986, als 71 anys, i que encara ara, als seus 100 anys, continua anant cada dia al laboratori.

Dotze dones són les úniques que han arribat al cim en l'àrea de les ciències, considerant el cim l'obtenció del premi Nobel. Enfront d’aquestes 12 dones, més de 300 homes han aconseguit el premi Nobel en l'esmentada àrea; és a dir, un exigu 3% de dones han obtingut el màxim guardó.

Altres científiques molt valuoses van tenir menys sort que les anteriors i no van aconseguir un merescut premi Nobel. Entre aquestes destaca Rosalind Franklin. El seu treball va ser bàsic en el descobriment de l'estructura de doble hèlix del DNA de Watson i Crick. Sia a causa de la seua mort prematura (va morir de càncer als 37 anys) sia a causa de la seua condició de dona, el cert és que la història no li ha fet justícia.

Una altra científica que també destaca per les seues importants contribucions en el camp de la física és Lise Meitner (1878-1968), austríaca de naixement i alemanya d’adopció. La seua sang jueva fa que sigui separada del seu grup de treball i hagi d’emigrar a Suècia. Anomenada per Einstein "la Marie Curie alemanya", el seu nom ha quedat vinculat a la física nuclear. Segons comenta Otto Hahn, de formació química, que va formar un excel·lent tàndem amb Lise Meitner: "El començament va ser difícil per a ella. Emil Fisher, el Director de l'Institut de Química a Berlín, no acceptava les dones, però va fer una excepció en favor seu, amb la condició que no entrés en laboratoris on treballessin estudiants barons". Va ser la segona dona que a Viena va assolir el títol de doctora en Física, al 1906, i també la segona que va obtenir la venia legendi en Física per una Universitat alemanya. Com a anècdota, la conferència donada per Lise Meitner al 1922, quan va obtenir la venia legendi per la Universitat de Berlín, titulada "Problemes de física còsmica" va aparèixer a la premsa amb el títol "Problemes de cosmètica física". Encara que Lise Meitner va ser clau en el descobriment de la fissió nuclear, el premi Nobel de Química va ser obtingut l’any 1944 pel seu company de feina Otto Hahn, qui reiteradament va ocultar la contribució de Lise Meitner, la qual va quedar oblidada.

Com veig la dona científica en el món actual i en el futur? He de dir que en l'actualitat el nombre de dones que fan la tesi doctoral als nostres laboratoris iguala, i en alguns casos sobrepassa, el nombre d'homes. La majoria d'aquestes dones es plantegen una carrera científica tan seriosa com la dels homes. No veig en aquest moment discriminació envers les dones a l'hora d’aconseguir una beca per fer la tesi doctoral o per obtenir un lloc de treball en els nostres centres públics de recerca. No obstant això, encara existeixen desviacions, en

particular en els llocs més alts. Dades recents mostren que la dona constitueix el 53% de la universitat, però només ocupa el 34% de les places de professor titular i el 15% de les càtedres. D'altra banda, 10 dels 73 rectors actuals són dones.

De qualsevol manera, és evident que el nombre de dones científiques ha augmentat d'una manera espectacular. M'agradaria, a tall d'exemple, presentar les dades del meu laboratori quant a la distribució d'homes i dones al llarg dels anys, la qual cosa no és més que un reflex del que succeeix en molts d'altres laboratoris. També presentaré les dades del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, on jo treballo, al llarg del temps. De fet, d'un total de 57 grups de recerca només 11 són dirigits per dones, és a dir, només el 20%, encara que en pocs anys ha augmentat del 10% al 20%. Però això no passa només en els laboratoris de recerca. Fa poc em comentaven en un hospital de Madrid que de 17 nous MIR, 16 eren dones i només 1 era home. Això contrasta, però, amb el percentatge de dones científiques en llocs directius o de prestigi en l'actualitat. Com ja he comentat, encara hi ha molt poques rectores d'universitat. El CSIC no ha tingut cap presidenta. En les vuit reials acadèmies espanyoles el nombre d'acadèmiques és molt exigu: dos (que inclou una acadèmica electa) a l'Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals; una a la de Medicina; cinc a la de Farmàcia; dos a la de Belles Arts de San Fernando, tres a la d'Història; quatre (que n’inclou una d'electa) a l'Espanyola, i una d’electa a la de Ciències Morals i Polítiques. A la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació encara no hi ha cap dona com a acadèmica numerària. És a dir, el total de les 8 reials acadèmies espanyoles té tan sols 18 acadèmiques, d'un total de més de 350 acadèmics.

És cert que en l'actualitat no és equiparable la presència d'homes i dones en llocs de responsabilitat. Però cal tenir en compte que fa trenta anys la presència de les dones en ciència era molt reduïda i que l'accés als llocs alts porta temps.

Jo sóc optimista i, a causa de l'augment del nombre de dones als laboratoris de recerca, penso que si les dones continuem lluitant i incorporant-nos al món professional, en un futur no gaire llunyà la dona investigadora ocuparà en la comunitat científica el lloc que li correspongui d'acord amb la seua capacitat.

Respecte a la meua vida científica, ha tingut moltes satisfaccions, però també es pateixen moltes frustracions, ja que els resultats que s'obtenen freqüentment no són els que hom desitjaria. Fa falta molta paciència i tenacitat, però sobretot molt entusiasme, ja que serveix per poder suportar les frustracions que comporta una vida dedicada a la recerca. Quan s'obtenen resultats interessants i/o inèdits es supleixen amb escreix els moments de desànim que es puguin tenir. Però a part d'aquesta alegria per descobrir, la recerca –almenys en el meu cas– m'ha donat dos altres grans satisfaccions. Per una part, una aplicació pràctica en biotecnologia que ha sorgit com a resultat de la nostra recerca bàsica. La DNA-polimerasa, que és la proteïna encarregada de la duplicació del DNA,produïda pel virus ø29, té propietats que la fan única per a l’amplificació del DNA. En l'actualitat s'ha comercialitzat la DNA-polimerasa de ø29 amb molt bons resultats. És certament una satisfacció que, d'una recerca bàsica, s'obtingui un resultat pràctic d'una gran repercussió econòmica. I això és també una bona prova d'una cosa que deia Severo Ochoa. Cal fer recerca bàsica de qualitat i cal deixar a l'investigador llibertat perquè faci la seua feina. D'aquesta recerca bàsica sorgiran resultats pràctics que no són previsibles a priori i que redunden en benefici de la humanitat. Aplicacions pràctiques que ha donat la biologia, com per exemple la
tecnologia del DNA recombinant, han sorgit com a resultat de projectes de recerca bàsica. Com és ben sabut, i com també deia Severo Ochoa, un país sense recerca és un país sense desenvolupament. És necessari que potenciem la nostra recerca bàsica de qualitat, ja que aquesta serà la base per al desenvolupament del nostre país.

L'altra gran satisfacció que m'ha donat la recerca és l'ensenyament, tant en el nivell de llicenciatura com, en particular, en el nivell de doctorat i postdoctorat.

En relació amb la primera, jo vaig impartir durant 23 anys l'assignatura de Genètica Molecular a la Facultat de Químiques de la Universitat Complutense de Madrid. Això em va donar moltes satisfaccions i em va permetre seleccionar excel·lents estudiants de doctorat. Durant quaranta anys de la meua vida científica s’han fet al laboratori un total de cinquanta tesis doctorals.

És una enorme satisfacció formar futurs científics, dirigir-los i encoratjar-los en els molts moments de desànim que hi ha al llarg dels quatre anys que dura una tesi doctoral. Però sobretot ser testimoni dels seus èxits, molts d'ells com a caps de grup amb la seua recerca pròpia i obtenint importants resultats científics.

Vull ressaltar que els cinquanta doctorands que s'han format al laboratori, d'altres molts doctors que han obtingut una formació postdoctoral i els tècnics que han passat i/o que estan actualment al laboratori, formem una gran família formada per fills, néts i fins i tot besnéts científics. Quan ens reunim en ocasió d'algun esdeveniment científic i/o personal sento una gran alegria i una enorme satisfacció. L'orgull de veure que els deixebles m'han superat.

Hem recorregut un llarg camí des que Eladio Viñuela i jo vam iniciar el nostre treball en biologia molecular a la nostra tornada a Espanya l’any 1967. Una fita important,de la qual jo vaig ser una espectadora d'excepció, va ser la creació al 1975 del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa amb la idea que Severo Ochoa pogués venir a investigar a Espanya. I dic que en vaig ser una espectadora d'excepció perquè va ser Eladio qui va dissenyar científicament i va programar un centre modern per fer biologia molecular. De fet, va ser el primer centre que es va construir a Espanya amb una concepció nova amb facilitats bàsiques per ajudar a fer recerca de qualitat.

Afortunadament podem dir que la recerca en biologia molecular s'ha potenciat d'una manera important. Hi ha grups d'indubtable qualitat a Espanya, i així ho ha valorat la revista Nature, que va dedicar fa uns anys un número complet sobre la recerca a Espanya. Un comentari a la primera pàgina d’aquest número es titulava "Spain breeds good science in lean times" (Espanya produeix
bona ciència en temps difícils). Però encara és necessari potenciar la quantitat,en particular la recuperació de joves recercadors excel·lentment preparats.

Finalment, vull ressaltar que la feina que s'ha dut a terme al laboratori és el resultat de la dedicació de moltes persones que han treballat en el grup de ø29 al llarg de 42 anys, moltes de les quals tenen els seus propis grups de recerca i estan fent una feina excel·lent. El meu més profund agraïment a totes elles. El meu agraïment als meus dos mestres de les fases predoctoral i postdoctoral, Alberto Sols i Severo Ochoa, respectivament, que em van ensenyar no sols la bioquímica i la biologia molecular sinó també el seu rigor experimental, la seua dedicació i el seu entusiasme per la recerca. Als meus pares, que sempre em van facilitar el desenvolupament de la meua carrera professional. Als meus germans i amics, pel seu suport i amistat. A la nostra filla Lucía, que sempre m'ha donat suport en la meua dedicació a la recerca. I molt especialment a Eladio, amb qui vaig compartir els moments difícils d'iniciar la recerca a Espanya sobre el virus ø29. Tenir Eladio sempre al meu costat ha estat per a mi un estímul constant. El seu consell sempre encertat ha estat acompanyant-me contínuament. Eladio ha estat per a mi no sols un marit sinó també un amic i un mestre. De fet, el millor dels meus mestres.


Moltes gràcies.



...